Confessions d'un català emprenyat

Des de petit que m'ha apassionat el meu país. Sempre he sigut un romàntic, i segurament per això somiava amb un estat català. Ara sóc uns anys més gran. El romanticisme encara està en mi, però ara a part, sé que també existeix un independentisme racional.

Quina pena fa que els membres del TC siguin cuatre avis morts de gana que no s'ubiquen a l'any 2011, quina pena que fan els de Manos Limpias. Quina pena que em fa pertanyer legalment a aquest reducte de gent i d'òrgans jurídics putrefactes anclats en la història. El mateix passa amb el comité d'arbitres. El mateix es tradueix al món del futbol, si voleu veure-ho d'aquesta forma. Si fossim un estat independent estic segur de que seriem dels més avançats d'Europa.

Però això no és possible companys. Mentre aquí hem estat la CCAA que més ha contibuit al PIB, els nostres diners no s'han destinat aquí. D'altra banda, CCAA com Extremadura augmenta beques aquest any, Andalusia augmenta el seu pressupost tot i ser la comunitat amb més atur d'Espanya (i de la galaxia).

I aquí què companys? no en tenen prou en haver-nos encadennat en aquest model de solidaritat sinó que a més, per increïble que sembli, tres famílies, sí esteu llegint bé, TRES FAMÍLIES volen que la llengua a l'escola sigui l'espanyola i el cas arriba fins al Tribunal Suprem...

Després sortim 4 milions de persones a reclamar autonomia i fan com si res no passés...

I milions de motius més. Em queda el consol de somiar i imaginar-me com seria ara la meva vida i la de tots els catalans en un país propi. Intentar moderar el meu pensament independentista és impossible de fer-ho amb tot el que cada dia ens estan fent. I no és demagogia. No és populisme. És veritat.

Benvingut, Mister Mashall / Benvingut, Mister Sheldon

Una de les frases més célebres de K.Marx és, segurament; “la història  és cíclica”. Quina relació podem establir-ne amb el projecte d’EuroVegas?

L’apocalíptica destrucció que va deixar la Segona Guerra Mundial al vell continent, era, més enllà de la catàstrofe, una oportunitat per la construcció del nou model de societat que, amb originalitat europea, s’havia de basar en l’experiència dels aconteixements. Crear una organització político-econòmica que fos el resultat d’una interacció d’acords multilaterals.A l’altre banda de l’atlàntic però, entre la destrucció i la misèria europea, Truman i Marshall estaven a l’aguaït, i no van estar-se d’acudir al rescat abans que els europeus trobessin la sortida per si sols. Van presentar-se com els àngles de la guarda, enganyant i manipulant a una població desesperada, divulgant la bona voluntat d’ajudar a Europa a reconstruir-se. Tot i que, substancialment el pla només busques la recuperació econòmica, implicava de retruc, una política i uns valors específics en la societat, sense donar oportunitat a que es forjessin si sols.

Avui en dia, enmig d’una altre crisi econòmica i de valors, George Marshall es reencarna a la pell de Sheldon Adelson. Anecdòticament, en els seus inicis, el multimillonari jueu simpatitzava amb els demòcrates, ara, és una de les principals fonts subministradores d’ingressos del partit republicà…

El vell Sheldon, ja ha construït a Singapur un macrocomplex de l’oci, i no content amb això, com si estigués jugant al Monopoli, es presenta a Espanya per augmentar el seu imperi. Aguirre i Mas pugnen per mostrar-se com al millor amfitrió als ulls del multimillonari jueu i aconseguir, a tota costa, que sigui a la seva respectiva comunitat a on es construeixí el magnífic projecte salvador que ens ha de transportar a convertir-nos en la primera potència turística d’Europa. L’EuroVegas tindria 12 grans hotels amb 36.000 habitacions, 6 casinos, 50.000 places d’hostaleria, teatres, camps de golf i sales per a convencions. En definitiva, ocuparia un espai de 600 hectàrees, suposaria una inversió d’entre 15.000 i 18.000 milions d’euros (en deu anys) i una oferta superior als 130.000 en concepte de llocs de treball.

Gràcies però personalment, no vull aquest model de societat i d’economia. No vull, malgrat l’oferta de treball, que la sortida de la crisi econòmica sigui aquesta, no vull subordinar la cultura del diner fàcil, la delinqüència, la destrucció d’espais naturals (com la llacuna de la murtra). És innadmisible que es plantejin canvis legals per atraure el projecte (com poder fumar, accés a menors, etc) i no es realitzin quan la ciutadania surt al carrer a demanar altres canvis. Personalment, no desitjo que els nous valors que haurien de néixer de l’experiència de la mala conjuntura actual tornin a ser valors exportats de l’exterior. No tornem a caure en el mateix error que als 50s. Construir aquest espai ens suposarà canvis estrucurals, econòmics i culturals.

Un home, el salvador de set milions?

Espero la vostra opinió...